Teoria de la classe

En aquesta secció s'exposaran diferents aspectes teòrics que treballem a classe i ens serviran per a confeccionar el nostre diari de continguts de classe. 

NORMALITZACIÓ I NORMATIVITZACIÓ

L'única manera de posar fre a la substitució lingüística és la normalització. La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió.

La normalització pretén recuperar els àmbits d'us i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua desaparició. Per a portar a terme la normalització és important que el govern protegisca i resguarde el gran patrimoni cultural que és una llengua i també els parlants han de ser lleials a la llengua i fer ús de les lleis i normes.

D'altra banda, per a portar a terme la normativització és necessari que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. D'aquesta manera la llengua en qüestió pordrà difondre's als àmbits d'ús de l'educació, la literatura, i la cultura en general.

Per tant la diferència radica en què la normalització pretén la recuperació de la llengua i del seu ús i la normativització pretén fitxar les normes ortogràfiques per què es faça un ús correcte de la llengua.

CONTACTE DE LLENGÜES

1. LA SOCILINGUÍSTICA: És una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix. Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procès de la comunicació, els àmbits d’ús d'una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants, els temes que es tracten, el context en què es realitzen les comunicacions, les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació... 

2. MONOLINGÜISME: És l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. Aquesta situació és excepcional. No s'ha de confondre amb l’acceptació d’una sola llengua oficial. 
El monolingüisme és una situació estranya, és l'excepció i la norma general és el plurilingüisme.
El concepte de llengües en contacte va ser difós per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats. D'una banda, el coneixement d'altres llengües, a més de la pròpia, possibilita la comunicació entre els pobles. D'altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d'un mateix estat convisquen diverses llengües.
Hi ha dos tipus de monolingüisme: El individual, té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual. I el social, es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual. 

Cal fer una distinció entre llengua minoritària i minoritzada.

• Minoritària: Tenen un nombre reduït de parlants.
• Minoritzada: Pateix la interposició d'una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la pròpia és insuficient per a viure-hi.

3. BILINGÜISME: És el cas més simple de plurilingüisme. Les llengües en contacte en són només dues. 
S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell.
S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme: 

•  Bilingüisme individual: És la capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. - Segons el grau d'ús de la llengua: passiu (l'entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l'entén i també la parla).També es pot tenir present l'ús escrit de la llengua (la llig, l'escriu) i ens en resultaria una diversitat de situacions molt complexa. -Segons el grau de domini de les llengües; simètric, si totes es coneixen igual i asimètric, si alguna es domina més que les altres.En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d'ús...
  -Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l'aprenentatge de l'anglés al món actual) i integratiu (per exemple, els immigrants).
• Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S'usen dues llengües que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions. També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d'extensió de la bilingüització, l'estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.
• Bilingüisme territorial: Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació en què s'usen dues llengües" i prou. Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:Diglòssia, conflicte lingüístic i procés de substitució. 

3. DIGLÒSSIA: En aquest cas es parla de distribució funcional d’aquestes dues varietats d'una llengua. Una distribució en què els àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals són distribuïts de manera rígida. Aquesta distribució funcional d’àmbits d’ús formals i d’àmbits d’ús informals s’expressa per mitjà d'un esquema.

Pel que fa a d’altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua). Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals. Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents: 

1)-Situació de diglòssia i bilingüisme: És el cas d'aquelles societats els membres de la qual són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

2)- Situació de diglòssia sense bilingüisme: És el cas d'aquelles societats on l'elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. 

3)- Situació de bilingüisme sense diglòssia: És el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.

4)-Situació sense diglòssia i sense bilingüisme: Seria la situació de comunitats o estats monolingües. 

El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.

4. SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: És un conflicte lingüístic que existeix quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d'un territori.

Una vegada que un comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es direigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva. El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera o bé el procés contrari: la normalització.
Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

1.Llengua forastera ocupa certs àmbits.

2. Bilingüització.

3. Monolingüització.

4. Bilingïüisme unidireccional.

5. Conclusió: Abandó absolut de la llengua dominada, ús exclusiu de la nova llengua.

Un fenomen paral•lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl•lit. Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua. Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat.
Els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant. 

5. INTERFERÈNCIA LINGÜÍSTICA: Canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència d'una segona llengua. En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceix la llengua dominant i pot arribar a defigurar totalment la llengua dominada.

• Interferència Fònica: La introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXeIIons] i la no distinció entre essa sorda i sonora 
• Interferència lèxica i semàntica: és la part més sensible de la llengua "jués", "mansana" (barbarismes)
• Interferència morfosintàctica: S'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant "la costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una mà".

Models d'ensenyament i programes d'educació bilingüe i plurilingüe.

MODELS D’EDUCACIÓ BILINGÜE
Els models portats a terme als diferents centres de la Comunitat Valenciana segons el territori, la llengua base d’aprenentatge i la llengua habitual dels alumnes són:

-Compensatori: Destinat a parlants d’una L2 minoritària. Té com a objectiu compensar les mancances lingüístiques dels aprenents en la llengua majoritària. La llengua materna s’estudia en els nivells inicials, però després deixa d’utilitzar-se com a llengua d’instrucció. La L1 és usada per ajudar l’alumnat a conèixer la L2 més que no per ensenyar continguts. Quan l’aprenent és competent en la L2, abandona el model i s’integra dins els programes regulats en L1.

-De manteniment: Destinat també a parlants d’una L2 minoritària. Aquest model té com a objectiu mantenir i desenvolupar la llengua i cultura minoritàries. Els aprenents solen començar l’ensenyament utilitzant la L1 com a vehicle d’instrucció i poc a poc van incorporant la L2 en l’ensenyament de continguts escolars. El currículum s’imparteix en ambdós llengües.

-D’enriquiment: Destinat a usuaris de les dues llengües en contacte. Té com a objectiu desplegar la competència comunicativa plena en totes dues llengües. Les dues llengües són vehicle d’instrucció i es mira de fer-ne una distribució equitativa al llarg de les diferents etapes educatives.

-De recuperació plena: Destinat a parlants de les dos comunitats lingüístiques. Té com a objectiu invertir la situació de la llengua minoritària. La L2 minoritària és l’única llengua vehicular a l’àmbit educatiu mentre que la L1 esdevé una mera de manera d’estudi.


PROGRAMES D’EDUCACIÓ BILINGÜE I PLURILINGÜE.

Hi existeixen diversos tipus de programes:

-Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV): Pensat per a alumnes valencianoparlants o que viuen en territoris valencianoparlants. L’idioma que s’utilitza des de l’inici de l’escolarització és el valencià, amb una introducció oral al castellà des del primer moment. L’objectiu és desenvolupar un domini formal del valencià i al mateix temps assolir un domini equilibrat del castellà. En Primària, els docents poden incrementar el nombre d’àrees impartides en castellà.

-Programa d’Immersió Lingüística (PIL): Pensat per a alumnes no valencianoparlants o que viuen en entorns on el valencià no és la llengua majoritària de comunicació. Està dissenyat per a que l’alumnat puga assolir una competència lingüística en la llengua que no li és habitual. El castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció s’incorpora a partir del primer o segon cicle de primària i s’assoleix un domini formal.

-Programa d’Incorporació Progressiva (PIP): La llengua base és el castellà. Durant l’etapa Infantil, s’introdueix el valencià a nivell oral i a partir de l’etapa Primària s’introdueix l’assignatura de Valencià: Llengua i literatura des del 1r curs i Coneixement del medi natural, social i cultural des de 3r, ambdues impartides en valencià. Quan arriben a l’ESO han de tenir al menys dues àrees no lingüístiques en valencià.

-Programa d’Educació Bilingüe Enriquit (PEBE): Permet que qualsevol centre de la Comunitat Valenciana incorpore en Educació Primària l’ús d’una llengua estrangera com a llengua vehicular o d’instrucció. Permet fomentar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle d’Educació Infantil a partir dels 4 anys vehiculant en aquesta llengua una part dels continguts de les àrees curriculars.

L'adquisició d'una segona llengua.

Anem a definir els termes que descriuen el procés d'adquisició d'una segona llengua.

INPUT: És el bagatge lingüístic que rep un aprenent d’una L2 a partir del qual pot seleccionar, extraure´n regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua.
L’input és important tant en l’aprenentatge d’una L2 com en l’aprenentatge d’una primera llengua, ja que, per exemple, si no parlem correctament, els xiquets aprendran les paraules de forma incorrecta.
Si hi ha input disponible, els estudiants poden generar processos mentals amb els quals revisen el propi coneixement per a consolidar-lo, o bé en generen de nou.
Mitjançant l’exposició a l’input i la interacció amb altres interlocutors, els aprenents de llengües disposen d’oportunitats per detectar diferències entre les pròpies produccions o formulacions de la llengua que aprenen i la llengua dels interlocutors més competents. En aquesta interacció, els estudiants també reben retroalimentació o feedback dels interlocutors que, d’una banda, té l’efecte de modificar l’input que reben i, d’una altra banda, els empeny a modificar les pròpies produccions (outputs) durant la conversa

INTAKE: Part de l’input que l’aprenent selecciona i assimila.

OUTPUT: És el producte lingüístic que ha elaborat l’aprenent d’una llengua a partir dels intakes que ha processat.

INTERLLENGUA:
-És un sistema lingüístic transitori i provisional que l’aprenent d’una segona llengua o d’una llengua estrangera desenvolupa mentre l’aprèn.
-És una construcció que integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la llengua que s’està aprenent, i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.
-És un sistema intrapersonal i autònom desenvolupat a la ment de cada un dels parlants de les llengües en contacte. Un sistema pel qual els aprenents recreen la L2 incorponat-ne elements de la seua L1.
-És un sistema lingüístic estructurat i en evolució utilitzat per un estudiant d’una L2. És una gramàtica mental provisional.
-Es pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2.
-No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre.
-És inestable, dinàmica, variable, simple, sistemàtica, depenent del context, etc
-Reflecteix la competència en L2 que té l’aprenent en cada moment.

Decret 127/2012

Aquest decret, seguint les directrius i recomanacions del Consell d'Europa i la Comissió Europea, pretén:

- En primer lloc, donar un tractament a les llegües cooficials que garantisca l'adquisició de competències lingüístiques tant en valencià com en castellà.

- En segon lloc, donar resposta a la creixent demanda social, tant per part de les famílies com de l'alumnat i dels centres, d'avançar progressivament cap al plurilingüisme.

- En tercer lloc, reconéixer l'esforç dels centres docents pel plurilingüisme i al mateix temps incentivar i afavorir l'existència de programes plurilingües progressius.

- En quart lloc, facilitar la indispensable formació del professorat en llengües curriculars i en la metodologia específica que exigeix l'aplicació del programes d'educació plurilingüe.

En definitiva, aquest decret aspira a millorar la competència lingüística dels ciutadans i les ciutadanes de la Comunitat Valenciana, tant en llengües estrangeres com en valencià i castellà.

Models d'ensenyament de les llengües cooficials a les CCAA

1. Model Balear

El model desenvolupat en la Comunitat de les Illes Balears és el de conjunció lingüística o bilingüísme integral. En totes les etapes educatives, els alumnes han de rebre com a mínim un 50% de les àrees en català.

Els centres educatius han de planificar la implantació progressiva de l'ensenyament en llengua catalana i ho han d'especificar en el seu Projecte Lingüístic. Aquest serà elaborat per l`'equip directiu i aprovat pel Consell Escolar.

Fins a arribar a la meitat del còmput horari, el Projecte Lingüístic especificarà quines àrees s'impartiran en català i quines en castellà.

En Educació Primària és obligatori impartir l'àrea de Coneiximent del Medi natural, social i cultural en català. I en l'Ensenyament Secundari Obligatori es deuen obligatòriament impartir en català, en tots els cursos, les àrees de Ciències Socials, Geografia i Història i la de Ciències Naturals.

Els percentatges en ensenyament bilingüe són superiors en els centres privats, per contra en els públics és majoritària l'ensenyament en català.

2. Model Català

El model lingüístic en aquesta comunitat autònoma és un model d'immersió lingüística que consisteix en que tot l'ensenyament de les obligatòries es realitza en català, excepte les matèries de Llengua i Literatura Castellana i les de llengües estrangeres.

3. Model Gallec

El model lingüístic en la comunitat de Galícia és bilingüe, és a dir, que les matèries del currículum s'imparteixen algunes en castellà i unes altres en gallec.

En l'Educació Primària s'estudia obligatòriament en gallex la Llengua i Literatura Gallega i el Coneiximent del Medi natural, social u cultural del segon i tercer cicle d'aquesta etapa. A més en aquestos dos cicles és sobligatori impartir altra matèria en gallec.

El l'Educació Secundària Obligatòria els alumnos estudien en gallec les següents matèries:

-L'àrea de Llengua Gallega i Literatura.

-L'àrea de Ciències Socials i Ciències Naturals.

-Les matèries optatives de ciències mediambientals i de la salut.

-La matèria d'oferta lliure del centre.

La resta de les àrees, tant en l'Educació Primària com en l'Educació Secundària Obligatòria s'estudien en la llengua que d'establisca en el Projecte educatiu de cada centre. Açò és, cada centre ha de realitzar un estudi sociolingüístic i a partir d'aquest estudi cercarà l'estràtegia didàctica més ajustada, respectant, en tot cas, l'equilibri entre ambdues llengües.

4. Model navarrés

Existeixen quatre models lingüístics diferentes que són:

-Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

-Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

-Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.

-Model G: Ensenyament totalment en castellà, sense incorporar el basc.

Aquesta comunitat autònoma està dividida en tres zones a efectes lingüístics:

-Zona bascòfona: En aquesta zona l'ensenyament del basc és obligatoria. S'autoritzen els models A, B i D.

-Zona mixta: En aquesta zona la incorporació del basc a l'ensenyament es realitza de forma gradual. Es podem autoritzar els models A, B, D i G.

-Zona no bascòfona: En aquesta zona l'ensenyament del basc és recolzada i finançada pels poders públics d'acord amb la demanda. S'autoritzen els models A i G.

Els centres educatius de cada zona han de presentar una sol.licitud per escrit a l'Administració educativa competent sobre el model triat, adjuntat les peticions dels pares o tutors, en les quals assenyalen l'opció que han triat per a cursar l'escolaritat en aquest centre.

L'Administració educativa valora les condicions que ocorren en el centre i autiritza el model o models lingüístics que han d'impartir-se en ell.

5. Model basc

En aquesta cominutat autònoma existeixen tres models lingüístics que són:

-Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

-Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

-Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.

El Departament d'Educació assigna dels model lingüístics a impartir en cada centre, tenint en compte la voluntat dels pares o tutors i la situació sociolingüística de la zona.

Actualment el Parlament basc ha obert un debat sobre aquest sistema del tres models lingüístics. S'està plantejant la possibilitat d'avançar cap a un únic model mixt, amb presència del basc i del castellà segons una sèrie de circumstàncies i, sobretot, en funció de la major autonomia tenint en compte la realitat sociolingüística que els envolta, els seus projectes curriculars, la voluntat de les famílies i la llengua materna dels alumnes.

LES HABILITATS LINGÜÍSTIQUES

 Habilitats lingüístiques. Comprensió oral.

Es classifiquen en funció de dos factors: 

Segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació (emissor o receptor) tenim:

*les habilitats receptives (escoltar i llegir)

*les habilitats productives (parlar i escriure)

Altre factor de classificació és el canal que s'utilitza en el procés de comunicació:

- les habilitats orals (parlar i escoltar)

- les habilitats escrites (escriure i llegir)

Les habilitats lingüístiques no solen funcionar aïllades sinó que normalment no fan integrades entre si. En la comunicació actuen conjuntament com si foren eires diverses que s'usen per aconseguir un mateix objectiu. És per això que, des d'un punt de vista didàctic, les habilitats lingüístiques han de ser tractades de manera integra.

1. El discurs oral:

El discurs oral com a estil o model lingüístic sol ser:

A. Col·loquial, informal

B. Més subjectiu

C. Redundant i obert

D. Lèxic més general i pobre, amb mot jòquer, repeticions, onomatopeies i frase fetes.

E. Sintaxi simple, plena d’anacoluts, el·lipsis, frases  inacabades.

En el discurs oral com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió pot respondre al següent esquema:

· Canal auditiu

· Percepció successiva dels diversos signes

· Comunicació espontània. L’emissor del text pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit.

· Comunicació immediata en el temps i en el espai.

· Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles en el temps que duren en l’aire.

· Utilitza molt els codis no verbals. Fesomia, vestit, conducta, gestos, etc.

· Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta.

2. La comprensió oral. Escoltar:

Escoltar és comprendre un missatge, i per fer-ho hem de posar en marxa un procés cognitiu de construcció de significat i d’interpretació d’un discurs pronunciat oralment.

Escoltem:

    -Amb uns objectius determinats( obtenir informació, rebre una resposta, entendre quelcom).

    -Amb unes expectatives concretes del que sentirem( tema, estil, tipus de llenguatge).

Junt amb l’habilitat d’escoltar s’activen altres estímuls sensorials (sorolls, olors, aparença visual, etc.) que ens donen informació per interpretar el text.


3. Les microhabilitats de la comprensió oral:

Són les estratègies que el receptor d'un discurs oral posa en marxa per a intentar comprendre el missatge en una determinada situació de comunicació:

·  Reconéixer els diversos elements de la seqüència acústica

· Seleccionar entre els diversos sons, mots, expressions, etc., els que ens semblen més rellevants segons la nostra competència i els nostres interessos.

· Interpretar el contingut i la forma del discurs, és a dir, dotar de significat i coherència tots els elements que hem reconegut i seleccionat prèviament.

· Anticipar durant el discurs el que l'emissor pot anar dient (paraules, idees,...) a partir de les entonacions, de l'estructura del discurs, del contigut, etc.

· Inferir informació d'altres fonts no verbals mentre escoltem la cadena acústica i la processem.

· Retenir determinats elements del discurs que el receptor considera importants, a fi de poder-los utilitzar per interpretar altres fragments del discurs.

Interferència lingüística

La interferència lingüística son els canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència  d’una segona llengua.

Les llengües en contacte s’influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic, però en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix quasi exclusivament la llengua dominada, que pot acabar significativament transformada.

El paper dels mitjans de comunicació i de l’Ensenyament és molt important en aquest aspecte.

És tracta d’un procés constant i difícil de corregir perquè sovint el parlant no s’adona de la interferència i defensa com a pròpia la forma aliena.

Les interferències poden ser de tres tipus:

Fònica:

Consisteix en la incorporació d’elements fònics dins d’una llengua que son pròpies d’una altra. Per exemple: la nostra llengua ha incorporat, en ocasions, el so de la j del castellà en paraules com: bandeja, jefe, mejillons.

Lèxica i semàntica

Incorporació en la llengua “b” de paraules i expressions semàntiques pròpies de la llengua “a”. Podem classificar-les en préstecs, que són paraules d’una llengua introduïdes en una altra (exemple líving-rom) i clacs, paraules estrangeres traduïdes o adaptades a la llengua pròpia. En el cas del valencià paraules pròpies del castellà: Adiós,enero, mayo,jues,tenedor,etc.

Morfosintàctica

Quan regles o normes que no són pròpies de l’idioma, per influència del veí s’hi incorporen. Per exemple el canvi de gènere: valencià correcte les anàlisis (per influència del castellà els anàlisis), correctament el costum ( per influència del castellà la costum).

  Habilitats lingüístiques. L'expressió oral

La classe de llengua ha estat sempre centrada en la gramàtica i la lectoescriptura. pel contrari l’habilitat de l’expressió oral ha estat sempre oblidada. L'actualitat exigeix un nivell de comunicació oral tan alt com de redacció escrita. És per això que dins de l'ensenyança de l'expressió oral tenim que tindre en conter que hi han dos vies de comunicació:

- La autogestionada:  On hi ha un únic emissor que gestiona el text. el receptor o receptors no solen tindre la possibilitat immediata de respondre i, per tant, exercir d'emissor. Es l´art de l'oratòria, de parlar en públic, de convèncer o simplement d'informar.

- La plurigestionada: On hi ha més d'un interlocutor que poden adoptar alternativament el paper d'emissor i receptor.  Diverses persones gestionen el text. Hi ha un torn de paraula. És l´art de la conversa, d´intercanvi  i de col·laboració entre interlocutors.

Dins de l'escola és necessari tractar ambdós tipus de comunicació oral. Doncs és important adquirir les habilitats que et permetan expressar-te i parlar en públic, i a la mateixa vegada adquirir aquelles habilitats que et permetan dialogar i establir debats amb altres persones.

Els xiquets, quan són més menuts, tenen més desenvolupada la parla en àmbits més informals i pròxims a ells. És a dir, en aquelles situacions en les que hi ha una comunicació autogestionada els xiquets tenen més pràctica. Pel contrari no tenen pràctica en la comunicació oral plurigestionada a on duen interactuar amb els companys. Per aquest motiu és important que des de l'escola es fomenti aquesta comunicació.